TRETZE ANYS DE SON

Fa tretze anys que acumulo son. És el peatge que pagues per ser mare, i a mi em toca el rebre per partida triple. El gran no se n’aniria mai al llit, ella és més de despertar-se de matinada i el petit troba fascinant llevar-se abans que surti el sol. Amb aquest panorama, els dies que aconsegueixo dormir quatre hores d'una tirada em dono per satisfeta.

És que sempre tens son, mama, tenen la barra de dir-me. Sí. Ho reconec. No me n'amago. Tinc molta son. Una son perenne. En tinc tanta, que m’emociono només d’imaginar que algun dia podré tornar a dormir totes les hores del món. Fantasiejo amb la idea de quedar-me al catre fins a quarts de dotze del matí, planejo migdiades de tres o quatre hores al sofà i somio que ningú em despertarà cridant mamaaaaa.

Avui al matí hi pensava, en tot això, i al final he arribat a la conclusió que potser el dormir està sobrevalorat. Al capdavall, malgrat la somnolència permanent –o potser justament fruit d’aquesta nyonya– em sento la mare més afortunada del planeta Terra. I si el preu que he de pagar per tenir els millors tres fills del món és aquest: encantada de la vida. Ningú em fa riure tant com ells i, tot i que de vegades em treuen de polleguera, no sé què faria sense els meus pirulos (a banda de dormir molt més, és clar).