CINQUANTA-TRES

Fa estona que és negra nit i l’aire comença a ser gèlid, però tinc el cap tan ple de records que no soc conscient del fred. Asseguda al banc del balcó, miro els pocs estels que es veuen des de Barcelona i, no sé ben bé per què, em poso a pensar en els dissabtes al matí de fa trenta anys.

Recordo que obria els ulls amb els primers rajos de llum de l'alba i saltava del llit per anar al teu. Fos l’hora que fos, sempre estaves desperta devorant llibres. Encara no he conegut ningú que dormi tan poc i llegeixi tant com tu. Potser, d’alguna manera, sabies que només viuries cinquanta-tres anys i vas decidir esprémer-los al màxim.

Recordo que m’arraulia entre els teus braços. Tu no eres gaire donada a les mostres d’afecte i jo, carinyosa de mena, aprofitava aquest moment. No trigaves gaire a proposar-me d’anar a fer un mos al Santa Eulàlia. Mai més he esmorzat tan bé com aleshores. Ens hi entreteníem totes les hores del món. Jo preguntava sense parar i tu m’explicaves coses que la resta de nenes de la meva classe mai haurien comentat amb sa mare. A casa es podia dir tot. Parlàvem de sexe, de política o de drogues, sense tabús, sense complexes i sense eufemismes. Potser perquè, d’alguna manera, sabies que només viuries fins als 53 i necessitaves explicar-me de què va la vida abans d’acabar la teva.

Enyorant aquests dissabtes i trobant-te massa a faltar, l’aire gelat se m’ha clavat als ossos. Per inèrcia, torno a mirar els estels i demano un desig que no es complirà.