SENSE NOTÍCIES D'ELLA

Ara feia dies que no agafava el metro en hora punta. Avui ho he fet. Quan el comboi va molt ple, sense voler-ho, sents les converses de les persones que tens més a la vora. Posar-se música amb els auriculars és una opció per estalviar-te escoltar segons quines foteses. Avui, però, l'atzar ha volgut que l'únic espai lliure que hi havia per a mi dins del vagó estigués just al davant de dos nois d'entre vint-i-cinc i trenta anys.
Sabeu que sóc una romàntica empedreïda, per això quan he sentit la frase: "Jo només dic que si en realitat no la coneixies, el cop no pot haver estat tan dur... ", he posat l'antena i he parat l'orella, gairebé com un acte reflex. La història pintava interessant i he optat per prescindir de la música. He fet bé, perquè després de més de 12 hores encara vaig donant-hi voltes.
- Com pots dir que no la coneixia? És clar que la coneixia!
- Però no m'has dit que no us havíeu vist mai?
- Que no l'he vist mai en persona, però n'estic enamorat! A veure si ho entens: jo l'estimo.
- Doncs no. Dec ser massa simple, jo... No entenc que t'hagis pogut penjar d'algú a qui no has vist mai. Però si ni tant sols li havies fet un petó!

Es pot estimar algú a qui no has mirat directament als ulls? Doncs sembla ser que sí.

Aquest noi s'havia enamorat perdudament d'una noia que devia haver conegut a través de les xarxes i amb qui només tenia contacte 2.0: missatges de Whatsapp, Facebook o Twitter, i algun correu electrònic amb fotos, suposo. Pel motiu que fos –que malauradament els vint minuts i escaig de trajecte no m'han permès esbrinar– la noia havia posat punt i final a la relació i ell ja no tenia manera de contactar-hi. Senzillament, ella havia desaparegut, s'havia esfumat.

Les paraules amb què descrivia cadascuna de les virtuts de la seva estimada, l'angoixa amb què explicava la tragèdia de no poder seguir amb la relació, i la impotència que sentia de no saber com localitzar la noia, posaven de manifest que aquell no era un amor d'estiu que quan arriba la tardor es panseix. Aquell era un amor de veritat, una passió en majúscules.

Abans de baixar del vagó he mirat el rostre del noi. Estava abatut, absolutament desolat. I m'ha fet llàstima. M'ha semblat molt injust que algú que estima amb aquesta intensitat, no pugui acariciar i besar la dona dels seus somnis.

A GUST AMB EL SEXE

M'assabento en un sol dia que un dels llibres més venuts de les darreres setmanes té un alt component eròtic, que existeix el portal www.redtube.com, que s'estan editant versions eròtiques de diferents clàssics de la literatura universal, i que un elevat nombre de parelles enregistren en vídeo les seves relacions sexuals i en fan pel·lícules pornogràfiques casolanes.

La primera idea que em passa pel cap, acompanyada d'un somriure que se m'escapa per sota del nas, és que la cosa està tan malament i la crisi fa tants estralls, que ofeguem les penes gaudint tant com podem dels plaers de la vida: el famós sexe, drogues i rock'n'roll, però centrant-nos en la primera part, que a banda de saludable, és gratuïta. :-)

Que cada vegada el sexe està més en boca de tothom és evident. Se'n parla més i amb més llibertat. Sense embuts, sense emprar metàfores, sense recòrrer a eufemismes. Suposo que la societat ha madurat en aquest aspecte i que, a més, totes les noves tecnologies n'han afavorit la seva difusió i popularització.

La manca de censura i de restriccions i la pèrdua de pes de la doctrina de l'església catòlica (caracteritzada per la seva visió esbiaixada de la matèria en qüestió), han contribuït a donar una major visibilitat a les relacions sexuals i a no desmerèixer la importància que tenen en la vida dels ciutadans.

Ha plogut molt des que l'Elena Ochoa va començar a parlar tímidament de sexe per la TV. Actualment, els anuncis publicitaris i el cinema són absolutament explícits quan convé. Avui en dia, els ciutadans fem l'amor, fotem un clau i follem tant com podem. I no només això, sinó que en presumim. Sense vergonya, sense pudor. Ens sabem més i, per tant, en gaudim més i millor.

No obstant, sota d'aquesta aparent normalitat, detecto una major acceptació per part de la societat si aquesta ostentació la fa un home, que no pas si la fa una dona. I em preocupa. Em molesta. Una vegada em van dir: «pensa que si un home es fica al llit amb moltes dones diran d'ell que és un campió, però si ho fa una dona la titllaran de meuca». En el decurs de la meva vida adulta he observat amb tristesa que encara hi ha moltes persones que, tot i que no ho diguin, ho pensen. I no únicament són homes.

Suposo que el temps acabarà posant les coses al seu lloc. Imagino que les dones, que hem sabut anar guanyant terreny en l'àmbit professional, que hem après a fer-nos sentir a casa i que hem demostrat que tenim les mateixes capacitats que un home per prendre deicisions i que no som el sexe dèbil, també sabrem guanyar aquesta batalla i la societat acabarà entenent que tan natural és que un home gaudeixi del sexe com que ho faci una dona, i que tant desig sexual podem tenir nosaltres, com ells.

EL ROL QUE ENS TOCA VIURE

A la ficció estem molt acostumats que sigui així: cadascú té un rol, cada actor o actriu interpreta un paper amb uns trets característics ben marcats i del tot definits. Si pensem per exemple en sèries de televisió, les comèdies sobretot, gairebé en totes elles hi té cabuda un personatge que és llest, un que fa de guapo, un que encarna la perversió, un de beneit, un que escalfa braguetes, un de saberut, un que és romàntic, un que cau malament perquè és molt xulo, un que hi posa la racionalitat, un de bromista i un que és l'eixelabrat del grup. No sé si me'n deixo algun però, més o menys, la cosa quedaria reduïda a aquests, que prenen forma masculina o femenina indistintament. No se'ns fa estrany que la que és romàntica sigui, bàsicament, això: una romàntica empedreïda. O que el que és un xulo no resulti més que això: un cregut rematat.

A la vida real ens costa més d'entendre. Ens fa la sensació que la personalitat humana té molts més matisos, més colors, que és infinitament heterogènia. Ens sembla impossible definir el caràcter d'algú reduint-lo a un únic tret al voltant del qual giren la resta de característiques d'aquell individu. Suposem que tot és molt més complex i que, per força, cal tenir en compte la suma de desenes de particularitats. "Els homes i les dones som complicats", ens repetim una i una altra vegada. "Elles més que ells", se sol dir...

Però, en realitat, quan mires amb certa distància les persones del teu voltant, de seguida t'adones que cadascuna d'elles té el seu propi rol, una etiqueta que rep pràcticament des del moment de nèixer i que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
Qui no té un amic que sap escoltar, que sempre hi és quan el necessites i que mai demana res a canvi? Qui no té aquella companya de feina que és l'alegria del despatx, que sempre somriu i fa bromes per animar el cotarro? Qui no té un germà que pren totes les decisions importants de la família?
Tots tenim un signe diferencial que, a l'hora de la veritat, és predominant, guia la nostra existència i redueix a pràcticament res la resta de matisos que la nostra personalitat pugui tenir.
I... sabeu què? Que en part me'n alegro, perquè som molt més simples del que ens pensem, tot i que sovint ens compliquem la vida innecessàriament.

A mi em deu haver tocat ser l'entusiasta de la pel·lícula perquè cada dia estic més convençuda que cal somriure molt més, alçar la veu molt menys i deixar-nos estar de romanços. Perquè, total, són només un parell de dies els que estem en aquest món, oi?