QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL

El primer record que tinc d'ell és a casa seva. Els meus pares ja s'havien separat i només hi anava cada quinze dies. Recordo la seva taula de treball, lleugerament inclinada, amb un regle transparent subjectat amb cordes a banda i banda del taulell mitjançant un mecanisme que a mi em semblava d'allò més sofisticat, per a poder traçar línies paral·leles. Repartits per l'estudi, rotlles de paper vegetal, les maquetes de les seus darrers projectes i molts arxivadors. Damunt de la taula, una pila de rotrings, llapissos de tots els gruixos que existeixen, escaires i cartabons de diverses mides, i xinxetes amb tres punxes guardades en aquells potets de plàstic dels antics carrets de fotos.

De banda sonora Jaume Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Recordo també vivament haver-lo acompanyat a més d'una visita d'obres, llibreta i llapis en mà, algun plànol i una cinta mètrica retràctil. I no puc oblidar, tampoc, els passis de diapositives. De fet, ara que hi penso, només he vist diapositives amb el meu pare.
Ara bé, de tots els records possibles, em quedo amb els diumenges al matí a la Fundació Miró. Tot un clàssic: visita al museu, espectacle de titelles i patates fregides al bar.

Sempre ha estat un home tranquil. Parla amb un to baix. L'atabalen les multituds. És enemic del soroll i no suporta el model consumista que regeix la societat d'avui en dia.
A més d'arquitecte, és professor de dibuix a l'Escola d'Arquitectura del Vallès (UPC) i sovint l'havia vist corregir exercicis dels alumnes. "Oh, quin dibuix més xulo, papa, quina nota li has posat?", preguntava jo. "Un 4", responia ell amb certa resignació. Davant la meva mirada atònita, m'explicava que la perspectiva no estava ben trobada, que el traç era així i havia de ser aixà, o que aquell alumne no havia entès l'exercici. És exigent, sí, i meticulós, un xic primmirat i una mica maniàtic.
Amant del bon vi i del bon menjar, des de sempre m’ha dut a sopar a restaurantets catalans petits i amb caliu. Un bon assortit de formatges i embotits, panets i torrades de molts tipus, i trufes gelades de postres. Ell, a més, hi afegia el cafè i l’orujo.
Habitualment duu camisa de quadres i pantalons de pana, i les úniques corbates que li he vist posades eren unes de pell, força estretes, dels anomenats colors primaris: magenta, cian i groc.

En algun dels nostres dinars quinzenals, en què, mà a mà, intentem arreglar el món, li he de preguntar què se n'ha fet de les corbates de colors… Ja sabeu que tot torna i que qualsevol nit pot sortir el sol!