Ha estat un dels estius més difícils de la meva vida i he plorat com per omplir tots els mars i oceans del planeta Terra. Arrossego encara els dols del 2024 i s’hi afegeix la sobrecàrrega emocional de decisions que he pres aquest 2025 i que tenen conseqüències a tots els nivells. I tot aquest camí, ple de corbes i entrebancs, de desnivells, de sots, esquerdes i pedres, l’he hagut de fer sense tu i, ara, també, sense l’àvia.
Avui us he somiat, a les dues. Preníem cafè a casa de l’àvia i tu tenies l’aspecte de quan vas morir als 53 anys. Era una mica estrany perquè jo ja en tinc 47 i l’àvia era centenària. Tant se val, recordo que tot era en blanc i negre i jo us mirava embadalida mentre parlàveu de coses que ja m’han fugit del cap. Contemplava l’estampa feliç de veure-us juntes i, sobretot, de poder ser allà amb vosaltres.
L’alarma del mòbil m’ha recordat que ja no hi sou, i que tampoc em podeu ajudar en aquests dies complicats. Sort que tinc els tres pirulos, les sisters, les amigues i tota una xarxa d’amics i familiars que em fan somriure i tirar endavant.
Una abraçada allà on sigueu. Us estimo.
