DES DE QUAN "DEMANAR PERDÓ" NO VAL?

Des de quan "demanar perdó" no val?
Últimament, he sentit a dir, fins i tot a nens petits, que "demanar perdó" no val, que no serveix, que el mal ja està fet.

Pim pam!, i es queden més amples que alts.

A veure... repassem algunes nocions bàsiques, perquè em sembla que m'he perdut alguna cosa:
- Ningú no és perfecte (ni tants sols aquests que defensen aquesta teoria absurda).
- L'ésser humà erra (i no una, ni dues, ni tres vegades, sinó moltes vegades en el decurs de la vida).
- Equivocar-se és natural i, a més, ens ajuda a créixer com a persones.
- Fent i desfent, aprèn l'aprenent.
I les més importants:
- Rectificar és de savis.
- Perdonar és estimar.

No és això el que sempre hem sentit a dir?
No estem farts de manar, quan un nen fa mal a un altre o quan fa alguna malifeta, que demani perdó?

Aleshores, amb quin objectiu algú es creu amb el dret de no acceptar unes disculpes?
Què espera aconseguir? La frustració de l'altre? Que la persona que s'ha equivocat encara se senti pitjor? Mortificar a qui demana les disculpes?
Seriosament, en què beneficia rebutjar unes disculpes?
Per al que les demana, ja us puc ben assegurar que en no res.
Per al que les rebutja... com no sigui presumir de deliris de grandesa, no se m'acut res més.

Quan algú em demana perdó pel motiu que sigui, jo sempre accepto les disculpes. Estic pensant, durant tot el post, en errades quotidianes, en espifiades de criatures, en petites equivocacions que es fan sense voler i sense maldat gratuïta, sense mala fe, ja m'enteneu, I les accepto, per més enrabiada que estigui, erquè entenc que aquella persona ha fet la reflexió de pensar que allò que ha fet m'ha ferit i ha fet l'esforç d'empassar-se l'orgull i venir a demanar que el/la perdoni  (a ningú no li agrada reconèixer els errors).

No se m'acudiria mai no acceptar un "perdó".