diumenge, 1 de gener de 2017

L'EXPERIMENT


L'experiment és un joc literari que m'he proposat fer durant el 2017. Vull esbrinar si es pot escriure un bon text a base de 
pensar i afegir un paràgraf a la setmana, sense tenir planificat el fil argumental, els personatges o el final. 

CAPÍTOL 1

Quan va obrir els ulls, estava tan trasbalsada pel somni, que al principi no es va adonar que aquell no era el seu llit. No veia pràcticament res perquè la persiana estava abaixada del tot. Se sentia atordida i desubicada, i tenia un mal de cap tan intens que era incapaç de moure's. L'olor li resultava familiar, li recordava al Pau. El Pau... on eren el Pau i la Clara?

- Hi ha algú? Pau? Clara? On sou?

Va cridar-los una i una altra vegada, fins a esgotar-se, però no va obtenir cap resposta. Necessitava sortir d'allà com fos i va provar d'incorporar-se. Es va aixecar com va poder i va anar a les palpentes fins a l'únic lloc de la cambra que tenia un bri de llum, una escletxa fina dibuixada a la part inferior de la paret, que donava a entendre que allà hi havia una porta. Va buscar la maneta i va fer  el gest d'obrir, però devia estar tancada amb clau perquè, per més que s'hi va barallar, ella seguia dins de l'habitació i la porta continuava closa. Es va passar hores i hores enganxada a aquell pany perquè es resistia a rendir-se a l'evidència, però no s'aguantava dempeus, el mal de cap persistia i al final es va desplomar. 

- Gina, Gina, desperta, Gina!

Havia passat tantes hores a les fosques que ara la llum li cremava els ulls.

- On sóc? Qui ets? -va preguntar amb un fil de veu.

- Sóc el Pau, Gina, no em reconeixes?

- No. Tu no ets el Pau. No fas l'olor del Pau.

- Gina, què t'han fet? Què t'han fet?

Malgrat la resistència de la Gina, com li doblava el pes i era molt més fort que no pas ella, la va agafar en braços i la va treure d'allà. Els esperava un cotxe patrulla i una ambulància. La Gina va haver de ser hospitalitzada perquè, tot i que es desconeixien les condicions en què havia estat retinguda durant les tres setmanes que va durar la seva desaparició, el seu estat de salut era força precari.

- Senyora Franquesa, és molt important que intenti recordar alguna cosa. Sabem que encara s'està recuperant però, per trobar la seva filla, necessitem esbrinar si té alguna relació amb una empresa anomenada New Life. Ara per ara és l'única pista clara que tenim.

- Li ho vaig explicar ahir. No sé què carai és això de New Life. Només vull que trobin el Pau i la Clara. I no em digui que l'home que em va treure d'allà és el Pau, perquè no l'és.

Havien passat tres dies d'ençà que els Mossos d'Esquadra havien localitzat i alliberat la Gina Franquesa gràcies a la col·laboració del seu marit, Pau Casabella, que regentava una de les agències de detectius privats amb més bona reputació de Girona. Ella no recordava res. Ni tan sols reconeixia el seu propi marit. De la nena, ni rastre, i l'únic que hi havia a la casa on havien trobat la Gina eren uns papers d'una empresa de la que no aconseguien esbrinar si tenia alguna adreça postal per anar-hi i poder estirar del fil. Els resultats de l'anàlisi de sang de la Gina van donar positiu en diverses substàncies tòxiques i al·lucinògenes. El Pau, que se'n feia creus, va trucar la germana de la Gina, que vivia a Amposta.

- Anna, necessito que vinguis com abans millor.

- Pensava venir dissabte. La policia no em deixa ni parlar-hi per telèfon. M'han dit que és massa aviat. Sabeu alguna cosa de la nena? Ella encara no et reconeix? Quan vingui la podré veujre? Quin malson, Pau.

Tots esperaven que la visita de l'Anna ajudaria la Gina a recordar alguna cosa, per petita i insignificant que fos. Però no va ser així. Quan la Gina va veure l'Anna va embogir, literalment. La va acusar d'haver-se endut la Clara i de tenir retingut el Pau. Els policies que investigaven el cas no se'n sabien avenir. Quan començaven a donar-ho tot per perdut, un dels agents especials que havia processat el pis on havien retingut la Gina va trobar una empremta dactilar que després van identificar. Pertanyia a un empresari català que, aparentment, no feia cap activitat delictiva o il·legal, però calia trobar-lo i interrogar-lo.

- Bon dia, Sr. Espriu, portem una ordre d'escorcoll.

Durant l'interrogatori, l'empresari es va violentar molt. Al domicili no hi van trobar documentació de cap tipus ni res que el vinculés amb el cas, però era evident que ocultava informació. Calia escorcollar minuciosament les seus de totes les seves empreses.

Després de més d'una setmana, finalment, en un dels vehicles que eren propietat del Sr. Espriu, hi van trobar una carpeta amb el que semblava un contracte de "cessió de drets" en benefici de New Life. La Gina encara no havia accedit a parlar amb el seu home que, desconcertat i esgotat, col·laborava dia i nit amb la policia per trobar la seva filla.

- Sr. Casabella, és important que descansi. Deixi'ns fer a nosaltres. Trobarem la Clara i esbrinarem qui carai hi ha al darrere d'aquest segrest.

L'obsessió del Pau per trobar la seva filla amb vida el mantenia sencer tot i el rebuig de la Gina, que seguia convençuda que era un impostor. D'alguna manera, tenia la certesa que, tard o d'hora, trobarien la nena i la seva dona recuperaria la memòria.

Una de les incomptables nits que va passar en vetlla, el Pau es va decidir a buscar entre els calaixos de la Gina. Després d'hores de cerca, en una capsa amagada a la part alta d'un armari del passadís, el Pau va trobar-hi un full on hi deia New Life i hi havia anotat un número de telèfon. La sorpresa va ser majúscula. La Gina havia jurat i perjurat que no en sabia res, d'aquesta empresa. El Pau tenia clar que havia d'informar l'agent que coordinava el cas i que ho havia de fer com abans millor, però estava en estat de xoc. Per què els hauria mentit la Gina? Va agafar el paper, el va posar dins d'una carpeta i el va dur a la comissaria. Allà van processar el document com una prova més del cas i van trucar al mòbil que hi figurava. Tenien punxada la línia per poder localitzar la persona que despengés el telèfon. Malauradament, però, el mòbil estava apagat o fora de cobertura. Al paper hi van trobar les empremtes dactilars de la Gina i les d'un home que encara havien d'identificar. Era prioritari interrogar la Gina de nou, la vida de la Clara podia dependre d'aquest document.

- Sra. Franquesa, hem trobat un document a casa seva que duu un segell de New Life.

- No és pas meu. Els he dit fins a la sacietat que es dediquin a buscar la meva filla i es deixin estar de romansos. Fa deu dies que em van alliberar a mi. Han revisat bé aquell lloc per si de cas ella continua allà?

- És crucial que col·labori.

- I què vol que hi faci si no recordo res?

- Tornem a intentar-ho. Què recorda del seu captiveri? La Clara estava amb vostè? Pensi detingudament. Concentri's.

- La nena que està desapareguda és la meva filla, ho entén, i no hi ha ningú al món que tingui més ganes de trobar-la que jo.

- No plori, Sra. Franquesa. Tornem al dia en què va desaparèixer. Sabem que aquell mateix dia va donar de baixa el seu perfil de Facebook, per què ho va fer?

- Jo? Vaig donar de baixa el meu perfil? No pot ser.

- Pot ser que algú altre ho fes? Qui tenia les claus d'accés del seu perfil?

- Només el Pau. Ningú més. I fins que no el trobin...

La Gina seguia convençuda que el Pau no l'era, en realitat, el Pau, i no va accedir a parlar amb ell en cap moment. La policia, al límit de la desesperació, va optar per fer amb ella alguna sessió d'hipnosi, a veure si aconseguien esbrinar alguna cosa.


CAPÍTOL 2

Quan la policia va decidir provar la hipnosi, poc s’ho pensaven que funcionaria tan bé. La Gina va recordar que un dia, setmanes abans del captiveri, una senyora d'uns cinquanta anys, ben vestida i de classe aparentment benestant, havia picat a la porta de casa seva i li havia explicat que treballava per associació que assessorava les persones en l’ús de les xarxes socials. Li va dir que oferien el servei de gestionar els perfils personals i professionals dels seus clients.

- Em va dir que havien estat xafardejant els meus perfils i que trobaven que jo i la meva família estàvem massa exposats. Que hi tenia un excés d’informació personal i de fotografies familiars i que això era molt perillós. 

- Recorda com es deia aquesta dona, Gina?

- No. 

- Recorda si li va dir que treballés per New Life?

- No... Potser... No ho sé.

- Què més recorda? Com era la dona?

- Era una dona normal. Tenia els cabells arrissats i els duia tenyits de ros.

- Perfecte. Qualsevol detall és molt important. Parlava català, era d'aquí?

- No. Parlava en castellà. Com amb accent argentí.

- Va estar-s'hi molta estona, a casa seva?

- Potser mitja hora. Em va dir que oferien el servei d'eliminar qualsevol rastre de Big data dels perfils a les xarxes socials i que després crearien nous perfils per a mi, més segurs. Que la meva família m'ho agrairia perquè els estava exposant molt, sobretot a la Clara.

La Gina va haver de parar. El plor era tan intens que sanglotava. Mica en mica, va anar recuperant alguns records que, per algun motiu, havia tingut bloquejats des del segrest.

- Recordo que va tornar la setmana següent. I aquell dia jo era a casa amb la Clara. La dona em va demanar un got d'aigua i vaig anar a la cuina a buscar-lo. Quan vaig tornar a la sala, li havia regalat un braçalet a la meva filla.

- Què volia en aquella ocasió?

- Venia a fer-me signar els poders. Ara ho recordo. Sí, sí. Em va dur una documentació que jo havia de signar, em va demanar el nom d'usuari i les contrasenyes de FaceBook i d'Instagram.

- Li va donar?

La Gina va fer que sí i es va posar les mans al cap.

- Li vaig donar totes les dades que demanava, fins i tot les claus per accedir al meu correu electrònic.

Van haver d'aturar la sessió perquè la Gina va agafar un atac d'ansietat. Quan es va tranquil·litzar, va continuar:

- Cecilia! Es deia Cecilia. Al braçalet hi deia New Life. Hi deia New Life! Trobeu la Clara, per favor, trobeu la Clara.

La polícia va considerar que potser aquell era un bon moment per fer entrar el marit i el van anar a avisar.

- Gina, sóc el Pau. Em recordes, ara?

Va alçar-se, va caminar fins a ell i el va abraçar. Van estar molta estona agafats. En silenci.

- Pau, on has estat tot aquest temps? Hem de trobar la Clara. Què ha passat? Per què ens ho han fet tot això?

- Era aquí, Gina. No m'he mogut del teu costat, però tu no recordaves res i no m'has reconegut fins ara. Ara ja està. Tot anirà bé perquè el que has explicat a la polícia ens servirà per saber on tenen la nena. No pateixis, d'acord? La trobarem aviat.

Les investigacions avançaven a millor ritme d'ençà que la Gina col·laborava amb el cas. Ara, els esforços se centraven en localitzar la tal Cecilia, perquè estaven conveçuts que ella sabria on era la Clara. Van tornar a buscar empremtes dactilars als papers que havien trobat a casa d'en Pau i la Gina, a veure si hi havia alguna coincidència amb alguna Cecilia que figurés a la base de dades. I la van trobar. Tenien fitxada per estafa una dona de nacionalitat uruguaiana que es deia Cecilia Salinetti i residia a Espanya.

CAPÍTOL 3

La policia va localitzar el domicili de la Cecilia Salinetti i hi va enviar tots els agents que tenien disponibles. Al pis no hi havia ningú, però tot apuntava que la Clara hi podia haver estat. Van analitzar minuciosament tota la vivenda cercant empremtes, restes biològiques, o qualsevol prova que evidenciés que la nena havia estat retinguda al pis i que els ajudés a esbrinar on eren ara la Cecilia i la Clara. L'escorcoll de l'habitatge i l'interrogatori a tots els veïns de la finca van ser molt fructífers.

Suposadament, la tal Cecilia havia fet passar la Clara per neboda seva. Va explicar als veïns que s'havia de fer càrrec de la nena perquè la seva germana havia tingut un accident de trànsit molt greu i havia quedat en estat de coma. També els va dir que el seu cunyat havia perdut la vida i que la Clara tenia estrès post-traumàtic. Que no patissin ni s'estranyessin si la sentien cridar o plorar alguna vegada. Tots els veïns asseguraven que la Cecilia era una dona molt afable i afectuosa, i que sempre que l'havien vist amb la nena -que no era gaire sovint perquè sortien molt de tant en tant- el tracte era molt carinyós. Ara feia un parell de dies que no les havien vist.

- Gina, tinc molt bones notícies -va dir-li el Pau de seguida que va saber les novetats en la investigació del cas.

- Heu trobat la nena?

- No. No encara, però estem molt a prop de saber on és i tot apunta que està bé. Que es troba bé. Que la Cecilia no li ha fet cap mal.

El que la policia no aconseguia entendre era per què hauria volgut la Cecilia retenir la Gina i la nena. Ni quin era el mòbil del segrest si mai no van demanar cap rescat. Hi havia, encara, molts interrogants per resoldre.

- Per què va deixar la Gina sola al magatzem on la vam trobar i es va endur la nena? Potser l'objectiu de la Cecilia havia estat des del principi segrestar la Clara. És possible que, en realitat, la Gina només fos el camí per arribar a la Clara, oi? -va preguntar el Pau a l'inspector en cap.

- Hi ha massa coses que no estan clares. Fa dies que la sergent Picado, que és experta en Big Data i delictes informàtics, analitza intensament quin és l'ús que la Cecilia ha fet amb les contrasenyes del correu de la Gina i dels seus perfils a les xarxes socials. A veure si seguint el rastre digital aconseguim esbrinar alguna cosa més.

La Gina intentava, nit i dia, recordar algun detall del seu captiveri. I, mica en mica, poc o molt, anava recordant coses.

- Quan vaig ser al magatzem, la Clara no era amb mi. Això ho sé del cert. Sentia parlar una dona amb un home. Hi havia un home, un home de mitjana edat. Les veus se sentien de lluny i no entenia què deien. I hi feia fred. No entrava gens de llum. Jo tenia molta son. Molta. De tant en tant em despertava, però estava com marejada. I tenia set. El cos em pesava i no em podia moure. I la Clara no era amb mi. No era amb mi, però en cap moment vaig pensar que la tinguessin retinguda. Crec que no era conscient ni de que m'havien segrestat a mi... Pau, no vaig buscar la Clara, no vaig intentar fugir. No vaig fer res. No vaig fer res, Pau, res.

- Gina, Gina, calma’t. És normal. Tot això és normal, t’havien drogat i no t’aguantaves dempeus. Vas fer l’únic que podies fer en aquell moment: sobreviure.

Quan menys s'ho esperaven, va arribar a la comissaria l'avís d'una patrulla de Tarragona que assegurava haver vist, en un supermercat dels afores de la ciutat, una dona i una nena que encaixaven amb la descripció facilitada a tots els agents, i les estaven seguint. Calia arribar de seguida i el cap de la unitat que portava el cas i dos agents més van agafar un helicòpter. El Pau i la Gina volien anar-hi, però no els ho van permetre. Primer calia assegurar que fossin elles i havien de ser tan discrets i ràpids com fos possible.

Quan l'helicòpter va arribar a Tarragona, la patrulla que seguia la dona i la nena va informar que les havia perdut després que entressin al pàrquing d'uns grans magatzems. Mentre els agents de carrer intentaven localitzar-les de nou, a peu, de paisà, i també en cotxe, el cap de la investigació i els dos agents desplaçats van sol·licitar totes les gravacions de les càmeres de seguretat que, per la seva ubicació, haurien pogut enregistrar imatges on apareguessin la dona i la nena.

Després d'hores de cerca infructífera, la policia de Tarragona va deixar de patrullar pels carrers. Literalment, s'havien esfumat. Entre tant, l'equip de Girona va decidir tornar a casa amb els arxius audiovisuals, perquè la Gina i el Pau confirmessin si aquella nena era la Clara i la dona que la duia agafada de la mà era la Cecilia.

- És la Clara, Pau. L'és! N'estic segura. I està bé. No li han fet mal. Està bé, la veus?

El Pau, però, estava com en estat de xoc.

- Gina, la dona que duu la Clara, és la Cecilia? -va preguntar-li.

- Sí, crec que és ella, però s'ha tallat els cabells. Amb les ulleres de sol no la puc veure bé, però juraria que sí. Que és la dona que va venir a casa a oferir-me els serveis de New Life.

- La conec -va dir el Pau.

- Però tu no l'havies arribat a veure. No eres a casa cap de les dues vegades que va venir. De què la coneixes? -li va preguntar la Gina.

- Sr. Casabella -digué un dels agents- de què coneix aquesta dona?

El Pau va empassar saliva.

- Mare meva... Aquesta dona no es diu Cecilia, o no se'n deia quan jo la vaig conèixer. Vam sortir junts fa més de vint anys. És boja. La vaig deixar perquè no estava bé del cap. No pot ser. No pot ser ella...

- Sr. Casabella, és crucial que es concentri i ens digui tot el que sap d'aquesta senyora i quina relació té amb ella.

- No hi tinc cap relació. No pas ara. Vam sortir junts uns mesos l'any 96.

- No me n'havies parlat mai, Pau -digué la Gina.

- No, Gina, no te n'he parlat mai. Ni a tu ni a ningú. Va ser un malson. Va ser una relació malaltissa. Em va fer fer coses horribles...

- Però què et va fer, Pau? I per què s'ha endut la Clara? -insistia la Gina.

El Pau va haver de seure en una cadira. Va demanar aigua. Necessitava temps per assimilar tot allò. Els agents van cridar la psicòloga de guàrdia que hi havia a la comissaria i li van demanar a la Gina que sortís del despatx.

CAPÍTOL 4

- Vaig conèixer la Gabriela en una discoteca quan tenia 17 anys. Havia sortit amb un grup d'amics. Anava força begut i vaig anar a seure una estona. Aleshores ella, que en tenia 26, es va asseure al meu costat. No l'havia vist mai abans, Era preciosa. Absolutament bonica. Em va preguntar si anava sol. Li vaig dir que sí. Ja m'ho faria venir bé per treure'm els amics de sobre, vaig pensar. Em va convidar a fer l'última copa a casa seva. No ho vaig dubtar ni un segon. Vam agafar el seu cotxe i vam arribar al pis. Era petit, però bonic. Em va cridar l'atenció com de ben endreçat estava. Després vaig saber que està obsessionada amb l'ordre i la neteja. Va obrir una ampolla de vi i va posar música. Ella anava parlant però jo no me l'escoltava, era incapaç de fer-ho. El meu estat d'embriaguesa era total, en tots els sentits. Recordo que es va anar descordant, un per un, tots els botons del vestit que duia. I que jo, verge com era, gairebé moro de l'excitació. La nit va ser salvatge. Després va començar el pitjor malson de la meva vida. Em vaig despertar a casa meva, sense saber com hi havia arribat.

- Creu que pot ser que ella el drogués? -va preguntar l'agent.

- Segurament. Tenia molt mal de cap. Em feia mal tot el cos. Intentava endreçar els records que, en forma de flaix, anaven i venien.

- La va tornar a veure, la "Gabriela", tal i com la coneix vostè? -va preguntar la psicòloga.

- I tant. Moltes més vegades. Aquell mateix matí, ella em va trucar. Suposo que en algun moment de la vetllada li vaig donar el meu número i la meva adreça. Quan vaig despenjar em va dir: «mira per la finestra, Pau». Ho vaig fer. Era allà. Amb un vestit cenyit de flors i fumant una cigarreta. Em va demanar que preparés una bossa de roba i digués als meus pares que marxava un parell de dies. I, per més que costi d'entendre, ho vaig fer. Estava hipnotitzat. Durant el temps que vàrem estar junts, hauria fet qualsevol cosa que em demanés. De fet, vaig fer autèntiques bogeries.

- Per què creu que aquesta dona ha segrestat la Clara? -va preguntar l'agent al Pau amb la finalitat d'entendre el mòbil d'ella.

- Per fer-me mal. No va acceptar mai que la deixés. I està malament del cap, ja us ho he dit. No està bé.

- És agressiva?

- Pot ser-ho. És bipolar. És imprevisible. Però, de tota manera, ens vàreu dir que els veïns del pis on s'hi havia estat un dia amb la Clara deien que la nena estava bé, oi? -va replicar el Pau.

- Sí, sí. Fins on sabem, la nena està en perfecte estat.

- Per què no s'ha posat amb contacte amb mi?

- Això és el que haurem d'esbrinar. Si realment ho ha fet per ferir-lo a vostè, caldrà saber fins on vol arribar. Hem de descobrir si volia prendre-li la filla i prou, o si ha segrestat la nena per fer-li algun tipus de xantatge que vas enllà. En qualsevol cas, tenim molta sort d'haver localitzat la Gina viva.

El Pau es va posar a plorar a llàgrima viva i l'agent i la psicòloga el van deixar sol.

Poc s'ho pensava, que rere aquesta macabra història del segrest de la seva dona i la seva filla s'hi amagava un afer que l'havia turmentat tant en el passat però que creia oblidat i desterrat de la seva vida per sempre.

Necessitava parlar amb la Gina i la va anar a buscar. El sentiment de culpa era massa gran. La Clara estava segrestada, en part, perquè un vespre de feia més de vint anys ell s'havia deixat seduir per una dona desequilibrada i psicòpata.

- Gina, em sap tan greu que estiguis passant per tot això per culpa meva.

- No és culpa teva. Això no ho diguis. No vull ni que ho pensis. La Clara està bé i la trobarem aviat. I aquesta dona pagarà per tot el mal que ha fet. D'acord? M'has sentit, Pau? -va dir la Gina que s'havia assegut a la falda d'ell i l'abraçava fort.

En Pau era incapaç de deixar de plorar.

Aleshores va arribar una trucada a la comissaria. Havien vist la Cecilia i la nena en una àrea de servei de València. Hi havia imatges de les càmeres de seguretat que ho confirmaven i una patrulla s'hi va dirigir de seguida.

CAPÍTOL 5

Quan els agents, vestits de paisà, van ser a l'àrea de servei, es van col·locar estratègicament per cobrir totes les sortides. Sabien que la Cecilia i la nena eren a la cafeteria assegudes en una taula, però calia actuar amb la major discreció possible i assegurar-se que la dona no descobrís que estaven seguint-la i, sobretot, que no fugís una altra vegada ni fes mal a la Clara. No es podien permetre perdre-les de nou.

Van aprofitar un moment que la Cecilia es va aixecar a buscar uns tovallons de paper per detenir-la a ella, mentre un agent especialitzat en menors s'apropava a la Clara per explicar-li tot el que estava passant. De seguida eren als cotxes de tornada a Girona. L'inspector en cap va trucar al Pau i a la Gina per donar-los la bona notícia. Tenien la nena i la tenien viva, i havien detingut la Gina.

Com s'acostuma a fer en aquests casos, la Clara viatjava en un cotxe amb una psicòloga.

- De seguida arribarem on són els teu pares. Deus tenir moltes ganes de veure'ls. Ells a tu també, t'han trobat molt a faltar.

- Jo no tinc pares. La meva mare és la Cecilia. On és la Cecilia? Vull anar amb la Cecilia. Porteu-me amb la Cecilia -va respondre ella.

La reacció de la nena responia a una síndrome d'Estocolm molt aguda. Així ho va determinar la psicòloga. A la comissaria, la Gina i el Pau comptaven els minuts per veure la Clara. Els nervis se'ls menjaven per dins. Anaven d'un costat a l'altre de la sala on els havien fet esperar. Només sabien que la seva filla es trobava bé i que estava de camí, però aviat el cap de la investigació els hauria d'explicar la situació i els hauria de comunicar que no podrien veure la nena de seguida. Que calia temps i tractament abans no es poguessin retrobar.

La Cecilia Salinetti es va limitar a demanar un advocat i no va obrir la boca en tot el trajecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada